Els seus pares sempre el varen protegir enviant-lo a una petita escola on tothom l’acceptava i el respectava, però quan Jaylen tenia 8 anys va decidir que volia anar a una escola molt més gran. Allà va començar l’assetjament, els seus trastorns varen empitjorar amb l’estrès i els tics es varen fer molt més forts. Durant aquell any Arnold va patir moltes baralles, faltes de respecte i situacions desagradables. S’avergonyia que els altres nens veiessin els seus tics i sabessin que era diferent, per la qual cosa va intentar amb totes les seues forces contenir-los, però no podia: “És com un gran esternut… Es pot aguantar durant uns segons, però després explota molt fort”. Al final Jaylen va tenir tics tot el dia i els altres nens els imitaven.
Poc després, la professora va posar un petit cartell que deia que tenia un problema mèdic, la síndrome de Tourette. La professora va pensar que l’estava ajudant, però encara era més vergonyós per a Jaylen. El seu estat va empitjorar tant que va començar a fer-se mal involuntàriament amb els seus tics. No era la seua intenció, però l’estrès i la sobreestimulació eren tan forts que els seus tics es varen tornar molt durs i violents.
Segueix-nos